Àrea Professional

Avis i nets mereixen una relació lliure d' "esclavitud"

Un avi no acaba mai de desaparèixer. La relació que es crea entre un net i els seus avis transcendeix la física i acaba per establir-se en els sentits. Tots perdem aquells avis especials que ens van cuidar de nens. És el cicle de la vida. No obstant, hi ha alguna cosa màgica en aquella relació. Els nostres avis mai desapareixen. Sempre hi haurà una olor, un gust, una imatge, una cançó... On ens retrobarem amb ells. Els avis són essencials en l’educació d’un nen i serveixen de gran ajuda perquè els pares puguin dedicar-se a les seves obligacions laborals. Això sí. Per desgràcia, aquesta relació amb els nets pot acabar per convertir-se en tòxica.

ESCLAVITUD. Mémora en el seu compromís amb la societat fa pedagogia en tot tipus de temes de salut amb els seus tallers, dedicant gran part dels seus esforços a l’envelliment actiu. Una de les grans preocupacions radica en les conseqüències que té la relació entre avis i nets, amb una problemàtica principal que és tractada en xerrades en els diferents Espais de Suport de Mémora. Mar Diéguez, treballadora social de Mémora, és l’encarregada d’impartir aquestes conferències, en les quals pretén generar un debat al voltant de l’esclavitud en els avis sense deixar de posar en valor la preciosa experiència que és ser-ho: “Les persones grans que tenen la sort de tenir la bonica experiència d’exercir d’avis tindran un paper molt important per a aquests nets, i també en l’estructura familiar, però hem de fer una reflexió sobre els límits d’aquest rol. Sovint ens hem trobat amb persones que centren la seva vida en la funció de cuidadors, destinant-hi molt temps i esforç i exercint un rol que ja no els toca”. Quan cuidar els nets es converteix en una obligació, es pot començar a parlar del concepte d’“avis esclaus”, la funció dels quals és adoptar un paper principal en la vida dels nets com a cangurs o cuidadors. Això genera que els avis puguin experimentar sentiments contradictoris. Malgrat els beneficis d’estar amb els seus nets, arriben al límit de les seves pròpies forces, sentint una gran culpabilitat per no arribar a tot, així com una gran responsabilitat generada per la por de defraudar els seus éssers estimats. Com la treballadora social Lola Toledano afirma, ens trobem amb àvies “disposades a morir amb les cassoles posades”. Una síndrome produïda pel cansament d’un sobreesforç físic i emocional, al qual ningú fa cas, ja que els fills es pensen que els seus pares disfruten de cuidar els seus nets. Per a Mar Diéguez, la solució radica en “una bona comunicació amb els fills. S’hauria de fer una reflexió prèvia sobre com es desitja viure després de l’arribada del nou membre, i confrontar-la amb l’expectativa que tinguin els fills amb l’objectiu d’arribar a un equilibri. Per això és important que els avis/àvies donin valor a les seves necessitats personals, socials i a l’autocura”. No obstant, Diéguez també responsabilitza les administracions d’aquestes situacions límit per als avis. "Hi ha moltes famílies que tenen autèntics problemes per compaginar una vida laboral amb la criança dels seus fills i per això és comprensible que es busqui la solució en els avis. Seria necessari reivindicar més polítiques de benestar social que contribueixin a la conciliació".

BENEFICIS. Els beneficis per a un infant derivats de la relació ambels  avis són immensos. Els avis són presents en les necessitats familiars quotidianes, es converteixen en companys, els aporten actituds, valors, cultura i tradició, exerceixen de mediadors entre pares i fills i ofereixen complicitat. Però és que, per una altra part, els nets donen als seus avis la possibilitat de recuperar l’experiència viscuda, d’estar actius socialment i de millorar la qualitat de vida. “Ens hem trobat vivències de tot tipus. Un percentatge molt significatiu les viu de forma molt positiva i sense autopercepció de sobrecàrrega”, explica Mar Diéguez, que creu que la comunitat és la clau per trobar l’equilibri: “Encara queda molt per fer; ho veiem quan fem aquesta xerrada i la gent explica la seva vivència i comparteix les seves emocions. I és aquí, penso, en la comunitat, on s’han de reforçar aquests espais de reflexió, de relació i d’estimulació que permeti a la gent gran afrontar aquesta etapa de les seves vides de forma més equilibrada respecte a les seves necessitats.