Àrea Professional

El dol per la pèrdua de salut

Ningú està preparat per a la pèrdua de facultats. Per desgràcia, en ocasions l’arribada d’una malaltia capgira el món conegut que la persona afectada havia viscut fins al moment, i haurà de començar una adaptació que requereix temps i ajuda. Parlem del dol davant de la pèrdua de salut. És un nou estat que suposa algun tipus de limitació en les activitats de la vida quotidiana durant un període de temps més o menys extens. Quan parlem de malalties cròniques o malalties greus avançades trobem traves que es donen en diferents àmbits de la nostra vida i que, a més a més, es mantindran i/o agreujaran amb el pas del temps.

Sens dubte, es tracta d’una nova situació que condicionarà la vida de l’afectat. Acceptar la malaltia també suposarà un repte. Tot allò que perdem com a conseqüència de la malaltia, sigui la capacitat de moviment, l’agilitat, la visió o qualsevol aspecte de la salut, provoca un desequilibri emocional al qual cada persona s’enfronta d’una manera única. És freqüent quedar-se només en l’arrel del problema, i pensar que l’única conseqüència per al pacient serà la pèrdua de salut, no obstant, sempre hi ha danys col·laterals. A la malaltia s’hi aniran afegint pèrdues de vida social, de vida laboral, d’activitats de la vida quotidiana i fins i tot d’identitat, i això comportarà sentiments de soledat, d’incomprensió, d’incapacitat, d’inseguretat, de baixa autoestima... I igual que la salut física han de ser atesos de la mateixa manera.

En aquesta línia, els Espais de Suport de Mémora organitzen xerrades i tallers sobre ‘El dol per la pèrdua de salut’. El perfil habitual dels assistents a aquest taller solen ser dones d’entre 60 i 75 anys, cosa que demostra que el sector femení està més preocupat pels temes de salut. Les persones interessades acostumen a trobar-se en un procés de pèrdua de salut puntual, com pot ser el diagnòstic recent d’una malaltia oncològica o una lesió de llarga durada, però són situacions que duren un temps i tenen data de recuperació. Per una altra part, hi assisteixen persones que viuen amb una malaltia crònica. Segurament l’exemple més clar són els afectats per fibra miàlgia: una malaltia silenciosa i no reconeguda que provoca que els seus dolors i el seu dol no existeixin a la societat. Per últim, hi ha un tercer grup important, aquells que davant de l’arribada de la vellesa viuen un dol constant pel deteriorament progressiu i irreversible de les seves facultats.

La vida continua, i aquells que pateixen una malaltia hauran d’adaptar-se a la seva nova condició. Per aquest motiu, és vital superar el dol. Quan un diagnòstic entra a formar part de la nostre nova realitat sorgeixen un munt d’emocions i hem d’entendre que no tothom les viu igual, de fet es tracta d’un procés molt personal.  Tanmateix, hi ha un mateix camí, un mateix viatge, ben dur, que cal passar per tal d’adaptar-nos i adquirir totes aquelles eines necessàries per aprendre a viure bé amb una malaltia però també amb una motxilla plena de saviesa. Arribar a acceptar la malaltia suposa transitar per una sèrie d’etapes que van generalment des de la negació de la realitat, «no pot ser», passant per un remolí d’emocions com la ràbia, «per què a mi», la por, «com serà la meva vida ara», la tristesa, «ja no serà com abans», fins a arribar a l’acceptació. Els que arriben a la culminació d’aquestes etapes arriben a acceptar la realitat que els toca viure, assumint la seva responsabilitat per realitzar canvis i adaptant els seus projectes i il·lusions a la nova realitat o, bé, creant-ne uns altres de nous que els permetin seguir endavant.

Lola Cabrera, psicòloga especialitzada en dol. Responsable de l’atenció individual i grup de dol als Espais de Suport de Mémora.